Al final del s. XVIII a França hi havia unes dues mil unitats de pesos i mesures, un garbuix que obstaculitzava el comerç. En diferents moments s’havia intentat posar ordre en aquest caos metrològic, però el resultat havia estat sempre el mateix: un fracàs. Serien els revolucionaris francesos, els qui, amb l’objectiu de fer iguals a tots els ciutadans, aconseguirien la desitjada, almenys per a alguns, unificació.
El 8 de maig de 1790, l’Assemblea encarregà a l’Acadèmia de Ciències de París una proposta de reforma del sistema metrològic. Els savis de l’Acadèmia decidiren, a més de referir totes les unitats de mesura a la de longitud, el metre, utilitzar el sistema de numeració decimal, i utilitzar la natura per a definir la llargària del metre.
Com que el metre l’anaven a definir en relació a la longitud d’un meridià terrestre, s’encarregà als dos astrònoms de més prestigi del moment, J. B. J. Delambre i P. F. A. Mechain la mesura de le longitud d’un arc del meridià que passa per París. El primer mesuraria des de Dunkerque a Rodez, i el segon des de Rodez a Barcelona. El que havia de ser un treball d’uns pocs anys es convertí en una aventura de set anys.
Al final d’aquest periple, els astrònoms presentaven d’una comissió internacional els seus càlculs. Una conclusió era que el geoide terrestre era més irregulars del que hom suposava.
Davant la insistència de Mechain d’ampliar l’arc de meridià mesurat, s’acordà que Mechain es desplace a Barcelona i que mesure fins Eivissa. Mechain morí en Castelló, deixant la tasca a mitjan fer. J. B. Biot i F. Arago foren els encarregats d’acabar la faena. Si inicialment tenien previst arribar fins Cullera, la bona visibilitat del Montgó des de les Balears els aconsellà baixar fins aquesta muntanya. El 1807 donaven per finalitzades les triangulacions.

Compra versió Kindle